Ens equivoquem, ho fem constantment i molt més del que ens pensem. Passa res per fer alguna cosa malament? Bé, de vegades ens pot causar problemes, però jo crec que mentre hi hagi la capacitat de corregir o rectificar, el problema està solucionat, inclús més si ets capaç d’aturar-te, pensar què has fet malament, què has de canviar per fer-ho bé i corregir-ho. En un petit moment has fet una anàlisi d’allò en què t’has equivocat i que, probablement, no et tornaràs a equivocar. És evident que d’errors n’hi ha de moltes dimensions, ens podem equivocar en una dada que no recordem bé, pot ser alguna norma ortogràfica que no tenim ben clara o fins i tot en la manera d’agafar un boli o un llapis.
Aquí un que se sol equivocar sovint i que, des de fa uns anys, corregeix tranquil·lament i amb molta naturalitat. La veritat és que abans veia i entenia l’error com un fet que no em podia permetre, ja que tot havia d’estar bé, inclús perfecte, però a mesura que m’he anat fent gran he vist que això és impossible i que no hi ha problema a conviure amb l’error, sempre que es rectifiqui. Visc molt millor des que ho vaig entendre, m’ajuda a la meva vida diària i penso que també a la meva feina. Com a mestre i tutor de primària, tinc moltes coses al cap, de vegades me’n puc oblidar d’algunes o potser no fer-les de la millor manera possible (sempre es pot millorar), però bé, intento fer entendre al meu alumnat que no passa res per equivocar-se, ja que l’objectiu no és fer-ho tot perfecte a la primera, sinó aprendre i arribar a fer les coses molt bé.
De vegades, em trobo amb alumnes brillants, amb una exigència personal i familiar molt elevada on acostumen a haver-hi mars de llàgrimes quan l’error apareix. Aquesta exigència normalment s’acaba convertint en pressió, en por a l’error, por de fer una simple operació matemàtica, ja que poden fer-la malament i és clar, això no pot ser. De veritat volem això? Jo almenys no, jo vull un alumnat atrevit, que es tiri a la piscina, hi hagi aigua o no, però que se la jugui. S’equivocarà? Sí. Aprendrà? Més. De vegades no tot ha de ser perfecte, cal explorar altres camins per a arribar a l’objectiu principal, que és aprendre.
Fa uns cursos, just quan començava, em vaig trobar en un cas d’aquests on l’error està vist com la fi del món. La família era molt exigent amb la seva filla i en l’entorn que l’envoltava, un error de la nena podia desencadenar en una reunió amb el tutor, així com un error del mestre també. Alguns cops, com ja he dit, m’equivoco, en aquest cas se’m va sol·licitar una reunió per tal de parlar sobre un error meu. La reunió va començar amb un petit repàs al nivell de la seva filla i lentament va anar dirigint-se cap al meu error constantment. La meva resposta va ser senzilla, vaig donar la raó (la tenien) amb una gran franquesa.
La família va continuar picant pedra, perfecte, els vaig tornar a dir el mateix, fins que ho van intentar una tercera vegada. Sabeu què estava passant? No van entendre el simple fet que vaig acceptar l’error sense atacar, ni posar excuses. Aquell dia jo vaig veure que molts cops cal rectificar per a aprendre i aquesta família va aprendre que la gent s’equivoca, rectifica i no passa res.
